LA NUL·LITAT DE LES PERMUTES FINANCERES COMUNAMENT CONEGUDES COM SWAPS:
Des de el nostre despatx fa temps que lluitem per defensar a PYMES i AUTONOMS contra els productes bancaris especulatius, que molts bancs varen comercialitzar a PYMES i autònoms de forma massiva, injustificada i sobre tot sense cap explicació pel client. Aquest és el cas dels swaps.
En síntesi la permuta financera (o el que comunament s’ha vingut coneixent des de llavors com “swap”) sol ser un contracte complementari a un crèdit que, a través del mecanisme dels cobraments i dels pagaments que genera el contracte, pretén evitar la variabilitat de les quotes a pagar en el crèdit que es “garanteix”. De tal manera que si l’índex EURIBOR cotitza per sobre de determinat nivell, el client percebrà del Contracte de Riscos Financers determinades quantitats de diner que compensaran la major quota a pagar als seus crèdits. Pel contrari, si els tipus d’interès pateixen una caiguda, el client abonarà al banc determinades quantitats en compensació pel risc assumit.
Doncs bé, aquesta explicació, més o menys senzilla, va ser omesa per la majoria d’entitats bancàries del país, de manera que explicaven a l’autònom o petit empresari que el referit contracte, que oferien com una ASSEGURANÇA, era per clients bons. El que es garantia amb aquest producte és que, davant una hipotètica pujada dels interessos, ja fos en les seves hipoteques o qualsevol altre préstec susceptible de patir oscil·lacions del tipus d’interès (línees de descompte, pòlisses de crèdit), no pagarien més. Es a dir, el que es va oferir va ser un producte que garantia que, EN CAS DE PUJADA DELS TIPUS D’INTERÈS, s’aplicaria el tipus màxim pactat. Això fou el que es va explicar als clients. Absolutament res més.
No obstant, la veritable essènica del producte era diferent, dons es tractava d’un producte especulatiu on, si bé és cert que en escenaris en els que el tipus d’interès pujava el client rebia una liquidació (normalment trimestral) positiva, EN EL CAS QUE ELS TIPUS D’INTERÈS BAIXESSIN ERA EL CLIENT L’OBLIGAT A ABONAR LA LIQUIDACIÓ A L’ENTITAT BANCÀRIA.
Molts clients després de rebre diverses liquidacions positives varen observar com al baixar els interessos, eren ells els que devien abonar al banc liquidacions trimestrals que en molts casos superaven els 3.000.-euros. Per exemple, en contracte comercialitzat per una de les entitats bancàries contra les que actuem, amb un nominal garantit de 500.000.-euros (subscrit al 2007) el client va cobrar trimestralment al voltant de uns 190.-euros. Quan els interessos comencen a baixar, això és, en el primer trimestre de 2009, es carrega a la primera liquidació trimestral a càrrec del client per import de més de 1.500.-euros. En gener de 2010 la liquidació a càrrec del client va pujar a més de 4.800.-euros.
Davant d’aquesta situació i degut a la negativa de les entitats bancàries de resoldre el contracte sens cost pel client, s’han plantejat nombroses demandes, que ja estan resolent les Audiències Provincials, amb la finalitat que siguin els jutjats qui declarin nul el contracte, per haver emes el consentiment per part del client com conseqüència d’un error. En aquest sentit REQUENA I JIMENEZ ADVOCATS ha obtingut sis sentències favorables de l’Audiència Provincial de Barcelona (Sentència de 18/07/2012 dictada per la Secció 19ª del APB, Rotllo Apel·lació nº 592/2011, Sentència de 07/01/2013 dictada per la Secció 15ª del APB, Rotllo Apel·lació nº 110/2012, Sentència de 17/05/2013 dictada per la Secció 14ª del APB, Rotllo Apel·lació nº 418/2012, Sentència de 13/09/2013 dictada per la Secció 16ª del APB, Rotllo Apel·lació nº 96/2012, Sentència de 19/12/2013 dictada per la Secció 16ª del APB, Rotllo Apel·lació nº 309/2012 y Sentència de 11/02/2014 dictada per la Secció 1ª del APB, Rotllo Apel·lació nº 240/2012), que engloben un conjunt de 30 empreses i autònoms, en les quals s’ha declarat la nul·litat total i en un cas, parcial dels swaps.
A tal conclusió s’ha arribat demostrant que el client, quan va signar el contracte, va entendre que contractava una assegurança que el protegiria davant de hipotètiques pujades d’interessos (perquè així se li va explicar) però mai se li va explicar que en cas que els referits interessos baixessin seria el client el que deuria abonar liquidacions a l’entitat bancària. S’ha aconseguit demostrar que l’explicació donada pels directors d’oficina va ser vaga, imprecisa, i que varen obviar informació imprescindible per entendre les conseqüències del producte que contractaven.
Aquest sistema d’actuació de les entitats bancàries vulnera la Llei 24/1998 sobre mercat de valors, el Reial Decret 629/1993 que regula les normes d’actuació en el mercat de valors i la Llei 47/2007, ha suposat la DECLARACIÓ DE NUL·LITAT dels referits contractes, amb la obligació per part de la entitat bancària de tornar el import de les liquidacions trimestrals que va cobrar.
En concret, en la Sentència de 13/09/2013 dictada per la Secció 16ª de la Audiència Provincial de Barcelona, Rotllo d’Apel·lació nº 96/2012 favorable als interessos de diverses PYMES, assumpte que s’havia perdut en primera instància, la Secció 16ª de la Audiència Provincial va remoure la Sentència de Primera Instància qüestionant sèriament l’actuació de la entitat bancària, al indicar que l’obligat a informar era el banc i no el client. Els magistrats de la secció 16 de la Audiència Provincial de Barcelona varen concloure que:
- A l’entitat bancària (en aquest cas UNNIM) tenia la càrrega de provar que va complir amb la seva obligació de oferir informació als seus clients, adequada, suficient i prèvia a la signatura dels contractes.
- Que la informació escrita que diuen que es va facilitar als clients “no conté una explicació sistemàtica, completa i clara del funcionament dels contractes” indicant que “són esquemes, quadres i fletxes incomprensibles, que és molt limitada la informació sobre els riscos en cas da baixada dels tipus”.
- Que la informació al client s’ha d’oferir en la fase precontractual.
- Els contractes, que no contenen cap exemple, presenten una complexitat notable.
- “no resulta possible afirmar que, partint de la simple –i francament dificultosa- lectura prèvia a la signatura, quedessin informats els clients de les seves característiques i, en especial, de les conseqüències que es derivarien davant un escenari divers a l’existent en el moment de la contractació, això és, una sensible baixada de l’ Euríbor”.
La sentència va declarar la nul·litat dels contractes de permutes financeres, amb la obligació de la entitat bancària de retornar a les PYMES el import de les liquidacions cobrades.
En l’actualitat la majoria de Sentències han estat impugnades mitjançant recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, pel què resta pendent que el Tribunal Suprem fixi el criteri de admissió del recurs de cassació i en el seu cas, el criteri de resolució de la nul·litat dels derivats financers de referència.
